Barba.si/Barba.no

Un post rapid que encara estic en època d'examens, i com a causa d'això porto 3 semanes sense afeitarme. Motiu per el cual ja porto una barba important. Ara que estic acabant amb els examens, estic pensant entre deixar-me barba o no.
És per això que obro un sondeig perque hem digueu que faig.

Apa, ja direu alguna cosa.

En època d'examens.

Simplement dir que si ultimament el blog no ha estat molt actiu, no ha estat per falta de ganes, sinò per manca de temps, ja que les meves obligacions m'inpedeixen mantenir un ritme constant de renovació.

D'altra banda anuncia que per principis d'abril tinc la intenció de modificar una vegada més l'estil del blog i converti-lo en un blog literari, en el que penjare els comentaris dels llibres que llegeixo. Potser d'aquesta manera mantenc un ritme més elevat de renovació.


Fins aviat.

Va un chi quadat pel carrer

Ahir en un curt espai de temps vaig mantenir unes converses que podrien sortir de lo habitual. Cal dir que aquestes converses lluny de mantenir-les amb una sola persona, van ser fruit de posar la meva vida social al dia i retrobarme amb amics que feia molt de temps que no parlava amb ell. Amb aquest espai de temps vaig poder parlar de temes tant dispars com són Informàtica, drets humans, estadística o dret. Doncs bé, al final de la jornada tot donant un tomb per Vilafranca li vaig comentar amb el meu company de passeig, lo que m’havia succeït al llarg del dia. Tot dient-me que tinc uns amics molt freaks, sent ell un d’els quals, ja que una de les frases de la nit va ser, “Va un chi quadrat pel carrer”, acte seguit un cop amb vaig recuperar-me del meu estat catatonic despre4s d’haver escoltat aquesta afirmació tant contundent, vaig arribar a a conclusió que No sóm freaks, sinó que sóm ens prenem amb un interès molt major allò que de veritat ens interessa.

Anys i anys, per molts anys!!!!!!!!

Aquest post, simplement és per celebrar el primer any on-line del meu blog. Tambè per donar les gracies a totes aquelles persones que li feu un cop d'ull de tant en tant, i molt especialment a aquelles que escriuen comentaris, és per això que us animò a que continueu escrivint. I invito a totes aquelles persones que no participen a que ho fagin a partir d'ara.


Moltes graciès a tots.

Estúpidament feliç

Ja és un clàssic el fet de possar en el bloc personal alguna canço que reflecteixi l'estat d'anim de la persona. És per aquest motiu que avui us posare última canço que ahir a la nit vaig escoltar baixant de Barcelona amb el NitBus.
La veritat és quela canço no és la millor que mai hagi escoltat malgrat tot crec que és una de les canços que actualment reflexent el meu estat d'anim, i és que últimament veig que les coses m'estant sortint relativament bé.

Aquesta és la canço.

Estúpidament Feliç

Sé que la feina em va xuclant
la vida per un sou
i que festejo per no quedar-me sol.

Sé que la tele és tan banal
que em fot de mala llet
i que els amics es casen i truquen menys.

I tot i així hi ha dies en que
entre la gent i els crits
sense motiu i estúpidament
crec que sóc feliç

Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure,
sense cap perquè,
tinc ganes d'oblidar el que sempre m'amoïna
vull estar content.

Sé que el futur que m'han pensat
és dòcil i global
i que al final qui guanya sempre és el banc.

I es que si ho penses tot plegat
o et deprimeix o et cou
però es massa fàcil i a més no porta enlloc.

Per això cada dia al carrer m'enfronto als enemics
sense motius i estúpidament
amb un gran somrís

(tornada)

PD: La foto del Stewie Griffin vol ser un homenatge a les 5 amigues que ahir amb van permetre veure com és una reunió femenina. Us prometo que el dia que trobi el gag del Stewie que ahir us vaig parlar ja l'enviare.Moltes gràcies. Us estimo a totes sis.

Quiero mi UPF!!!!!!

6.35 sona l’alarma del mòbil, ja gairebé no m’en enrecordava de que era llevar-se aquestes hores del mati. Desprès de 2 minuts d’estirar-me pel llit decideixo aixecar-me i dirigir-me cap a la dutxa, em vesteixo i acte seguit agafo el cotxe per anar a buscar el tren. Arribo a l’estació i torno a recordar les velles cares d’aquelles persones amb qui tantes hores de tren havíem passats junts sense dirigir-nos una sola paraula. Fins aquí tot normal, pensant’me que tot formava part de la meva anterior vida a la UPF.

8.45 entro al recinte de la UPF tot observant l’evolució del nou edifici tot fent algun comentari sobre si les obres del Camp Nou acabaran abans que la construcció d’aquest edifici.

8.46 entro al bar tot il·lusionat pensant-me que al entrar trobaria a la Mariona, Oriol, Toni, Dani, en definitiva totes aquelles persones que abans d’entrar a classe necessitàvem una mica de cafeïna intravenosa per poder afrontar la primera hora. Però no ha sigut aixins, sinó que m’he trobat tot el bar sense aquell caliu que nosaltres li sabíem donar, aquelles discussions que teníem sobre algun estudi que havia publicat l’ADN o el Metro. Malgrat tot he pensat que us havíeu adormit tots i que aniríeu arribant de mica en mica Esperant la vostre arribada observo que són les 9 i que el cafè que m’acabo de demanar comença fer els seus afectes, per tant decideixo anar cap a classe fent una petita parada.

Al entrar a classe confio en trobar les noies de la primera fila, però aquesta ha sigut la segona gran decepció del dia, ja que en aquella classe no he reconegut a ningú i a més a més m’ha entrar pànic ja que he observat que era la persona més gran. Però és igual he pensat que simplement tots vosaltres us havíeu equivocat de classe i que ja farieu cap. La veritat és que no ha sigut aixins.

A les 10 decideixo que ja ni ha prou de classe i segur que al bar hi ha alguna persona per poder comentar el partit del Barça o les últimes declaracions d’Ahmedineyat sobre els homosexuals a Iran. Però no ha sigut aixins, malgrat tot he vist una petita escletxa en el meu túnel i ha sigut la gent de la classe que encara porula fent alguna assignatura de 4art.

A les 11 he tingut la última gran decepció, i és que a Dret no hi ha la mitja hora de descans.

En definitiva, aquesta no és la UPF que jo havia conegut durant els últims 4 anys i per tant vull que me la retornin.

Girona Path Dependency o el vall del Gat.

Ara ja feia molts dies que no escrivia res de nou en aquest blog, i segur que l’audiència agrairà tornar a llegir-me.

El motiu que m’ha portat a escriure aquest post, és que els passats dies 29 i 30 d’Abril vaig realitzar una petita escapada a Girona, ciutat que té la virtut de tantalitzar a totes aquelles persones que viatgin fins allà.

Podem afirmar que el viatge va ser tot un èxit, desprès de que la família Monjé-Cano amb guanyessin clarament a una partida de praxis amb uns estranys “smurfs” tot i que faltava la nostre particular barrufeta.

Doncs bé desprès d’això vam anar a descobrir la ciutat, tot i que es va descobrir més en un viatge d’aventures amb certs tocs malenconies, ja que van sorgir temes de conversa molt variats com són amb quina persona aniríem a Girona en pla romàntic, a quina edat ens casaríem, per quan el primer fill, totes aquestes reflexions van sorgir mentre descobríem els diferents miradors de la ciutat.

Desprès a la nit vam voler descobrir la vida nocturna de la ciutat i on millor es pot fer aquest descobriment que al “City Arms” on vam aconseguir acabar les existències de got de xupito i talls de llimona, mentre tots dos intentàvem tirar els trastos a la cambrera sense que aquesta ens fes el mínim cas, tot i que ens va acabar invitant a una o dos rondes de tequiles, que van provocar que al sortir cantéssim el “I will survive” versió Polònia i la cançó de Cafè para dos, versió “Vaya semanita”.

Per continuar la nostra tasca de descobrir Girona, vam anar al Lux on sinó arriba a ser per un gat en cel que es movia per allà qui sap que hagués pogut passar.

Desprès d’això vam decidir batrens en retirada no fos cas que la nit acabes amb alguna sorpresa desagradable en algun lloc de la província de Girona, lloc per cert que el Joan, que per cert es la persona en qui he compartit aquesta visita, amb va proposar que hi anessin tot començar la nit.

Un cop vam aconseguir arriba al cuartel central pel nostre peu, no com altres persones que ho van intentar i no ho van aconseguir. Però nosaltres si i tant panxos.

Al cap de poques hores, vaig decidir intentar llevar-me i intentar fer veure que aquí no ha passat res i gairebé podem dir que m’en vaig ensortir, accepta per la debilitat de demanar una aigua en gas en lloc d’alguna beguda més etílica.

Bueno això és tot!!!

Girona tantalitza i ens espera en una propera visita no gaire llunyana.