Potser si que ja comença a ésser hora de que hem digni a escriure les meves primeres valoracions sobre el viatge a Cuba.
La veritat és que la primera impressió que tens quan arribes a la Perla de les Antilles és d’espantarte i autopreguntarte a quin país has viatjat. Cal dir que aquestes primeres impressions les tens a causa de que arribes a la ciutat de nit, desprès d’haver estat unes 9 hores d’avió, a més aquí li tens que sumar que el trasllat del aeroport a l’hotel passa per l’interior dels barris perifèrics de la ciutat.
Malgrat tot aquesta estranya sensació de preguntar-te si has encertat en anar a l’Havana desapareix amb la llum del dia i observes que si, que aquella ciutat et crida insistentment i vols començar a descobrir-la, les seves places, els seus bars i mojitos, la seva gent, aquells carrers, tot absolutament tot ho vols descobrir.
És per això que un cop et recuperes del viatge el teu primer pensament és en visitar la ciutat. I aquesta primera vista de la ciutat la tens quan el taxi surt del pont de la Bahia i amb pocs segons comences a observar el Malecon, que per cert tothom esperava més d’ell, i al cap de dos minuts ja estàs a la plaça d’armes. I és aquí on observes que potser els cubans no tenen MP3, portàtils i d’altres gadgets que nosaltres ara no sabríem viure sense ells, preo tenen una cosa molt important són feliços, potser pobres però sobretot feliços, només tens que observar com ballen al ritme de les orquestres que trobes a cada bar, això si cal aclarir que només als bars de turistes.
Aquesta felicitat que ells demostren al costat de les orquestres a tu s’et va enganxat de manera exponencial i especialment quan el ron i el tabac fa l’afecte esperat, és a dir, t’oblides dels teus problemes i comences a moure les teves idees al ritme de la musica. Cal dir que aquesta sensació de no enrecordarte dels petits problemes que tens és meravellosa i recomano a tothom que ho intenti.
Les valoracions polítiques que fas sobre el règim comunista que reina a l’illa és que els Cubans no passen gana, no aixins, no tenen unes grans alegries econòmiques i tenen que viure el dia a dia amb continus talls d’electricitat, en cases que a Espanya els ocupes no les voldrien, etc... Les valoracions de la gent, en especial taxistes, són molt heterogenis hi desde el que dona suport a Glòria Estefan fins el que et diu que no sap realment on viu el Fidel Castro però ell el porta a dins del seu cor.
En definitiva lo millor de l’illa és el calor que et demostren la seva gent, en especial els nens, la cara que et posen quan els obsequies amb un petit present com pot ser un bolígraf , és meravellosa i per moltes fotos que els hi facis no hi ha cap maquina capaç de poder captar l’alegria que es desprèn dels seus ulls.
Bé això serien les primeres impressions del viatge i ja per finalitzar recomano a tothom que pugui que s’oblidi de les 9 hores d’avió i s’en vagi a caminar per l’Havana
