Ja ser que vaig dir que deixaria el blog en stand-by, però desprès de la profunda conversa que vam tenir el sr. Kitus i jo al D-kate davant de la beguda dels Deus, és a dir la Cocacola. Voldria dir que estic en una situació que feia molt de temps que no hem trobava o més ven dit que mai m’havia passat és més situació que amb pensava que mai mi trobaria submergit d’una manera tant intensa. Aquesta és la de trobar alguna persona amb qui poder co-compartir les nostres vides. Aquesta situació que crec que és un clar exemple de postmaterialisme, en la que he arribat desprès d’haver obtingut tot el que desitjava a nivell material però no a nivell sentimental.
D’altra banda amb trobo que m’agrada molt la meva vida independent tenint que donar unes explicacions que podria dir que es redueixen al mínim exponent, estil que segurament tindria que canviar.
És per això que he decidit que intentaré buscar algú per poder co-compartir però sense obsesionar-me, és a dir que seguint amb la classificació del tiracanyes establerta per Harrison’s no amb convertire amb un tirador cath-all.
2 comentarios:
quan comencen a citar les teves teories en altres blogs es que comences a marcar tendència...jejejejejjejeeje
vex que et decantes per buscar companyia...doncs vigila!!
hi ha molta loba suelta...jejejeje
Es un dubte habitual que et pot barrar el pas. Tenir parella en el sentit clàssic (s'em permet dir modern?)té els seus pros i els seus contres. Normalment se suposa que tens accès a una serie de coses que en solteria no tens: una persona que esta al costat teu i amb la que passar moments intims, una ració de sexe més habitual i cosntant,possibilitat de passar grans moments, estabilitat... ELs contres dels quals es parlen son importants també: maldecaps, bronques i sobretot perdua d'independencia, cosa que segons el moment vital podia pesar més. Suposo k kom altres tantes coses de la vida el secret es buscar un equilibri entre les dues parts de l'antagonisme, intentant agafar lo millor dels dos escenaris (solteria,parrella) i reduint lo dolent. I sobretot acabar amb el mite de l'estabilitat allò de "hasta que la muerte nos separe", ja no té sentit en la nostra societat en transició fins a no se sap on.
Bé espero que vagi be tot i a vore si també utilizes cites de més blogs, ja podíes començar a parlar en termes "immanents".
PD: per que volem tenir-ho tot? jo crec que sempre és bó deixa les coses en proces inacabades, incomplertes. Es quan són més genials.
Agur!!
Publicar un comentario